OKFest HACK workshop space

OKFest HACK workshop space de Juha Huuskonen



Estar més perdut que un polp en un garatge… mai he sabut l’origen de la frase, però és una sensació que ràpidament s’uneix a l’excitació quan et fiques en llocs on no hauries d’estar. Amb una ment que no sap estar quieta, a voltes em fique en projectes en els quals aparentment no hauria d’estar però que acaben enriquint-me. Sense temps per a avorrir-me acabe per omplir el meu calendari, cosa que en certs moments és contraproduent, doncs són necessaris els moments per a respirar i deixar que el sol t’acaricie la cara.

En un post anterior presentava la ciència ciutadana i multitud de projectes que s’hi estan portant a terme en l’actualitat. Aquest estiu passat vaig tenir la sort de participar en el primer curs sobre ciència ciutadana dins dels cursos d’estiu de la UB. Em vaig acostar tant al concepte de la ciència col·laborativa com a alguns projectes concrets. Va ser una gran experiència parlar amb aqueixos investigadors i artistes, a més d’experimentar amb alguns dels seus projectes. La ciència ciutadana obté les dades d’una altra manera, doncs són els ciutadans els qui els arrepleguen. Per a dur-ho a terme no solament canvia qui i de quina manera es recopilen les dades, sinó que el científic ha de ser molt flexible i adaptar les seues preguntes a la metodologia més plausible, però que en el seu conjunt se seguisca el mètode científic. De sobte el científic es veu immers en equips de treball on ell és un més.

Aquest estiu vaig conèixer les iniciatives que Mar Cabra està desenvolupant en el camp del periodisme d’investigació, la transparència i el periodisme de dades. Però jo a la meva, que el que m’agrada és ficar-me en embolics i, arran de la meua experiència en bioinformàtica, em va picar la curiositat per saber què era açò del periodisme de dades. Així que quan la Open Knowledge Foundation (OKNF) juntament amb el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) van començar a organitzar periòdicament sessions de treball sobre aquesta disciplina no vaig dubtar a apuntar-me. Un bon amic periodista, amb anys de professió a les seues esquenes, quan li explicava les meues impressions generals després de la primera sessió de periodisme de dades em va dir: “Però açò és el que sempre hem fet els periodistes, no? Cercar dades, contrastar i escriure una història”. Diríem que el periodisme de dades és allò de sempre però adaptant-se a les noves possibilitats i recursos de l’era digital. Segons Flores i Salinas el periodisme de dades “consisteix a usar eines estadístiques i de visualització per a explicar millor les velles històries i descobrir noves històries que explicar”. El que Peiró i Guallar veuen com “l’especialitat o pràctica del periodisme que utilitza com a matèria primera i fonamental dades (i no altres fonts d’informació), per tal de crear productes informatius diversos, com ara: articles amb dades, infografies o visualitzacions interactives amb dades i conjunts de dades en obert”. Inicialment el que em va interessar del periodisme de dades va ser el vessant de l’accés, tractament i anàlisi de grans quantitats de dades, però ràpidament em va fascinar un altre aspecte i va ser la necessitat d’equips mixts per a poder portar avant les històries.

Vaig participar en una expedició de dades a la qual acudirem persones amb diverses habilitats que es podien agrupar en conta històries, anàlisi i disseny, la qual cosa vindrien a ser els tres perfils mínims per a poder portar avant una bona peça de periodisme d’investigació de dades. Així que el punt de partida és un tema, se suggereixen algunes possibles preguntes i llocs d’on es poden obtenir les dades obertes, i segons la pregunta que et cride més l’atenció formes un grup. El grup, que ha d’estar integrat com a mínim per un periodista, un analista i un dissenyador gràfic, comença a plantejar com respondre a aqueixa pregunta amb una història que es puga visualitzar d’una forma atractiva i efectiva en menys de dues jornades de treball intenses. Així comença un treball intens per a poder presentar alguna cosa en menys de 48h, una aplicació, un prototip, una prova de concepte o un petit reportatge amb els resultats obtinguts, a poder ser acompanyat d’una visualització. Ho definiria com un treball amb un objectiu comú que necessita de molta comunicació i rapidesa en la seua execució. No ens enganyem, és difícil arribar a tenir alguna cosa publicable, però pot ser un punt de partida estimulant perquè el grup seguisca treballant en aqueixa història més enllà de l’expedició de dades.

Em direu que les expedicions de dades no són res de nou. Efectivament, ja en 1999 es van començar a fer hackatons (terme que uneix el concepte de hack i marató) en les quals programadors i dissenyadors es reuneixen per a portar avant projectes de desenvolupament de programari de forma col·laborativa en sessions maratonianes. Fins i tot, certs camps científics usen també aquesta metodologia sobretot en l’àmbit informàtic però, seria possible adaptar aquesta metodologia a altres àrees de recerca? tancar a científics de diversos àmbits durant un cap de setmana en una casa rural i que es posen a parir idees i prototips? laboratoris d’idees estables? has pensat a deixar de fer aqueixes representacions gràfiques complicadíssimes i convidar a un dissenyador per fer suggeriments? canviar el tempo científic confinant a l’investigador en un espai concret durant un curt temps ajudaria a prendre altres decisions? li donaries una opció a veure les coses d’una altra manera?

“No problem can be solved from the same
level of consciousness that created it”.
— Albert Einstein