Imatge: Gravat de De Bry “Encuentro entre españoles e indígenas”

Com a historiadora, confesse tenir una mania difícil d’evitar: en tot viatge que realitze i en qualsevol lloc en el qual em trobe, intente buscar una explicació del present escudrinyant al passat. El darrer mes he estat vivint a l’altre costat del Mediterrani. No em referisc a la península italiana, sinò a eixe altre Mediterrani, tan pròxim i tan llunyà al mateix temps, situat al gran continent africà: el Magreb. Concretament, he gaudit de les meues vacances al territori algerià, país tradicionalment islàmic però amb un aire occidental degut a la petjada inesborrable dels anys de la colonització francesa. Passejant pel soc algerià, em trobe amb un riu de mirades masculines i femenines, la mirada de l’altre. Són mirades que qualificaria com a antropològiques: l’observació mútua d’allò diferent, allò estrany, inusual segons els paràmetres culturals als quals obeeixen els nostres ulls. Alguna cosa n’hi ha en l’altre que ens atrau, al mateix temps que ens espanta.

Aquesta mirada antropològica m’ha portat, per deformació professional, a una reflexió: podem imaginar-nos la quantitat de trobades amb l’altre que han tingut lloc al llarg de la història? Algunes d’eixes trobades les tenim documentades en textos que podem consultar seguint el mètode d’investigació històrica, com les Cròniques que relaten l’arribada dels europeus al Nou Món o la conquesta de l’arxipèlag canari. Navegant per aquests textos, resulta curiós observar que la majoria de les vegades ens trobem front a una mirada pejorativa: els romans consideraven als pobles de la Península Ibèrica com a desordenats, insensats i cruels, pobles “bàrbars” per no trobar-se sotmesos sota les regles polítiques, socials i econòmiques que regnaven dins del limes romà. De la mateixa manera van ser considerats els indígenes americans i els aborígens canaris, que un dia van veure arribar a les seues terres grans naus transportant als primers immigrants de la història a la recerca d’una vida millor, mostrant altres vestits, religió, llengües i costums. Els textos del segle XVI, com el llibre Sobre los deberes del rey  (1535) de J. G. de Sepúlveda, ens pinten un quadre de “gent incivilitzada” i pobles amb una forma de vida “salvatge, semblant a la de les bèsties”, que prompte justificaria la seua conquesta, encara que en algunes ocasions el cinema haja volgut reflectir una trobada més poètica, com l’escena de La Misión. Contactes, aquests, que van canviar progressivament l’univers cultural del poble receptor.

Un altre tipus de trobada entre pobles és la “invisible”, encara que parega paradoxal. Un exemple d’açò ho constitueix el comerç mut practicat pels comerciants portuguesos que visitaven les costes africanes a l’Edat Moderna. En aquest tipus de comerç mai existia un contacte físic directe: un dels grups deixava en l’arena la seua mercaderia i esperava a que l’altre estudiara l’oferta. Si estava d’acord, deixava la seua i es retirava. Si el grup visitant acceptava l’intercanvi, agafava la mercaderia. De no ser així, tornava a emportar-se la pròpia. El contacte amb l’altre es produeix, doncs, no solament per mitjà de l’observació directa, sinò també per mitjà de l’intercanvi d’objectes, qüestió que ens interessa especialment als arqueòlegs.

Arribats a aquest punt, quantes trobades amb l’altre han pogut produir-se anteriorment a l’aparició de l’escriptura? El gènere Homo està documentat a l’Àfrica des de fa 1,8 M.A. (milions d’anys). En un espai de temps tan extens, resulta difícil pensar que no es produïren contactes entre grups de caçadors-recol·lectors que canviaven la ubicació dels seus campaments en funció de les estacions i els recursos disponibles. Al no haver-hi documentació històrica, vol dir que ens trobem davant un període amb un buit documental? Res més lluny de la realitat: és ací on la ciència arqueològica pren la paraula donant veu a la terra, obtenint informació sobre la forma de vida d’aquests grups. Podem, doncs, reflexionar sobre el que va poder ser, sino el major dels contactes, sí un veritablement impactant: la trobada entre els últims neandertals i els primers Homo sapiens; dues espècies humanes amb diferències notables en la seua morfologia, que es reconeixerien mútuament com l’altre sense que tinguem constància arqueològica que aquest contacte fora violent.

I, arrissant una mica més el rínxol, quin paper tenen les idees en la qüestió del contacte entre pobles?. Examinem un exemple. El conjunt iconogràfic dels ibers, conjunt de pobles que van habitar a la Península Ibèrica des del segle VI aC fins a la conquesta romana, ens mostra la representació de l’arbre de la palmera (Phoenix dactylifera) sobre pedra, monedes i ceràmica. No obstant això, no s’han trobat restes orgàniques que proven que els ibers conreaven i coneixien aquesta espècie. Tot el contrari: els ibers estaven representant una espècie vegetal que no coneixien físicament. El que els havia arribat era la idea o el concepte de palmera, una imatge de tradició púnica i, per tant, un préstec cultural del món oriental, un clar exemple de les influències culturals que es teixen entre els pobles pel simple contacte entre ells.

Potser el motor de la història haja estat precisament eixe contacte amb l’altre, favorable algunes voltes i desfavorable en altres, establint de manera més o menys conscient fusions culturals entre pobles i diluint el concepte estàtic de cultura. Al cap i a la fi, al nostre món actual i globalitzat, què és exclusivament nostre i què forma part de l’altre?