Pollancres esmotxats - Aliaga

Pollancres esmotxats – Aliaga

Hi existeix la tardor fora d’aquesta ciutat on només els plàtans, entre els clàxons i els fums dels cotxes, deixen caure les fulles. Hi ha llocs on hi ha pollancres, àlbers canadencs, colors que van del verd al groc o al vermell. Muntanyes clapejades de savines, fulles pintades, quadres de molses, rius que serpentegen. Tot es prepara per a l’hivern, per això aquest soroll sord entre les branques, la rabosa que es perd sota els roures i les coscolles, el riu gelat, el Guadalope. Una serp groga que s’enfila entre els camps i els estrats ocres, blancs, rogencs.

Matèria, temps i aigua, ens diu el geòleg que ens explica el paisatge. Hi hagué un temps en què l’olla d’Aliaga, una cresta de roca calcària plegada sobre ella mateixa, estigué sota sediments d’un mar antic que s’assecà. Amb persistència, el Guadalope, des de la superfície d’aquesta planura, anà tallant fins a fer visible les escultures de terra.

Pollancres esmotxats i l'Olla d'Aliaga

Pollancres esmotxats i l’Olla d’Aliaga

Aliaga vol dir vall torta, nom que li ve per l’estructura de l’Olla, la cresta retallada i impresa contra el cel que marca el poble. Un plec d’eix vertical pràcticament únic al món. Des de la muntanya del calvari, quan els rajos de tardor es perden a l’oest, hi ha una senda que dóna al que queda de l’antic castell, una construcció del segle catorze.I des del castell, veus tota l’olla i la filera groga de pollancres de tronc gros i branques de brots nous. Els chopos cabeceros de l’Aragó, que voregen els rius que serpentegen valls silencioses, són podats en altura (també anomenats trasmochos, esmotxats) i amb el temps, la part alta del tronc s’engrosseix, i d’eixe cap li surten branques noves que serviran per a fer llenya i bigues. Els tallaven així per protegir-lo del ramat. A la tardor, els desapareix verd i apareixen els grocs amagats de les fulles. El pas del temps escrit a les fulles dels arbres caducifolis.

Antigament, els hòmens pujaven als troncs dels arbres sense cordes ni escala. «Si ara mon pare veiera açò…» diu una dona d’uns setanta anys quan veu com poden ara els arbres: serra mecànica, arnés i casc. Un company a sota assenyala amb les mans cap a on ha d’orientar el tall de la serra perquè la branca caiga en un lloc segur. Després de cinc minuts, la branca cau més lentament del que imaginàvem. El soroll és el d’un colp sec, la fusta contra la terra. Abans, però, no podien esperar-se deu o dotze anys per tallar les branques, i els troncs dels pollancres, amb les branquetes primes i escarotades, semblaven un cap amb pèls punxosos. Cada any, abans que arribara l’hivern, el poble es preparava. Ara, continua la tradició també per una qüestió de supervivència, en aquest cas dels arbres. Si no se’ls tallen les branques, els pollancres esmotxats moren pel pes, ofegats per ells mateixos. Recorde eixa imatge del documental sobre la meravellosa vida de les plantes, en què Attenborough col·locava una mànega ben alta per simular la pressió de l’aigua que havien d’aconseguir els arbres perquè fins a la darrera cèl·lula, la més alta, rebera aigua, soluts, saba.

És a la vora dels rius de la Serralada Ibèrica aragonesa on es troben les formacions de pollancres esmotxats més extenses, i malgrat això, el despoblament d’aquestes comarques fa que eixos vells arbres perillen. Paisatge que canta la cançó de Labordeta. Batuts pel vent que ve de la mar, a la riba de rius antics, som com eixos vells arbres a la tardor.

Panoràmica d'Aliaga

Panoràmica d’Aliaga

Text i imatges: Maria Salvador Lluch
Tècnica de gestió d’investigació