Science Center of Iowa de South Dakota | Flickr

Science Center of Iowa de South Dakota

«El problema de la comunicació de la ciència és justament la paraula ciència», va dir Pierre Fayard a la quarta edició del Campus Gutenberg, unes jornades sobre cultura i comunicació científica. Sabia que, amb eixa frase, provocaria en unes jornades plenes de periodistes científics –molts biòlegs reconvertits en comunicadors i divulgadors, algun periodista despistat i uns pocs físics que potser venien quan eren ells, i no els biòlegs, els científics més nombrosos que acudien a esta cita–. Però la provocació aconsegueix, si té el fons adequat, fer trontollar alguns pilars –i si exagere, i m’agrada exagerar, també es pot notar que al sòl hi ha un lleuger sotrac i amb això, certa inseguretat–. Què volia dir exactament? Des del faristol, en silenci, podem imaginar fàcilment els científics amb un incipient atac de cor, mentre fluixet, deien: Com? Llevar la paraula ciència!?

En la comunicació pública de la ciència sovint s’entén que hi ha uns agents que saben i que volen transmetre la informació a l’audiència, que no en sap res. I el problema, des d’aquest punt de vista, és el de sempre: com interessem i seduïm el públic que no ha estat ja anteriorment seduït i interessat pel tema que tractem. Els que no tenen cap intenció d’escoltar i participar en una classe de secundària. Els que giren el full quan lligen la paraula ciència impresa, o els que canvien d’emissora quan a la ràdio comença algun programa especial de divulgació científica. Convèncer a qui no té cap interès en això, ni en el primer que va defensar que la Terra no era el centre de l’univers ni en el descobriment d’un receptor cel·lular. El gran repte, l’estratègia de seducció de què parla Fayard. Quan col·loquem la paraula ciència, ja ens allunyem de l’altre, el que ens escolta o llig: les notícies científiques o els articles de divulgació no estan inclosos dins de la informació general, sinó que formen una secció pròpia, separada, allà on només hi arriben els savis.

Però, m’ature en la paraula transmissió, que he mencionat abans, per preguntar-me (o preguntar-nos) si en efecte, conduïm electricitat com conduïm saber. Contaré una anècdota: al Màster de professor de Secundària, el que abans era el CAP (un curset d’uns mesos en els quals ni xafaves un institut, si ni tu o ni el professor teniu cap intenció de transformar allò en una cosa més que un pas burocràtic) teníem prohibida la paraula transmissió. Pro-hi-bi-da: si la posaves a l’examen, queia sobre tu un raig fulminant en forma de dit acusador del professor mentre amollava la frase, «que no havíem entès res?!». El cap dels alumnes no és un recipient buit on abocar les idees del llibre del text o del que considerem que han de saber –el llibre de text o el que considerem que han de saber els alumnes és un altre tema a debatre–. Pel que fa al coneixement del món, tots tenim, més o menys complexos, models que ens serveixen per anar tirant, per sobreviure i relacionar-nos, amb més o menys èxit, amb el voltant. Aquestes estructures presents han de reorganitzar-se quan apareix un nou concepte. No afegim més rajoles a la casa, no, tant de bo fora tan fàcil: refem la casa sencera, o una part d’ella –la cuina, el bany o el saló– a la nostra manera. Aquest és un altre repte, i no només com a ensenyants, sinó també com aprenents: el que no integres, no ho saps. Per això, considere inadequat el terme transmissió, ja siga si parlem d’educació com de comunicació científica.

Fora del camp de l’ensenyament, la persona que llig una notícia a la secció de ciència del periòdic –el calaix diferenciat amb una etiqueta que no ens deixa avançar– sobre els forats negres, ja tindrà una idea sobre el que són: ja s’haurà relacionat amb eixa idea i formarà part del que és. I si no en sap res, ho integrarà, o no, sobre el que ja sabia del món, formant noves relacions entre els conceptes. Com una xarxa, vaja. Quan es comunica un saber, primer ve al cap la pregunta: i què en sap, el públic d’això, quines idees generals té al cap? El missatge s’entén segons el receptor, que també en sap. El repte és com fer possible aquest diàleg entre els actors, tot allunyant-se d’establir una relació de poder entre els experts i no experts.

No és, però, l’únic repte. Si ens fixem en les notícies científiques i els posts de divulgació, la ciència que es mostra està plena de certesa, d’enunciats. Sense curiositat, no hi ha ciència, sense pregunta, no pot haver coneixement científic. La pregunta serveix de partida: com diu Jorge Wagensberg, si la natura és la resposta, quina era la pregunta? I saber fer-se les preguntes adequades no és una tasca fàcil. I en canvi, malgrat que la pregunta és el motor de la ciència, sembla que a les reaccions s’han oblidat de les preguntes i d’apel·lar a la curiositat del lector. Se’n parla més bé poc de com s’ha aconseguit arribar fins a una teoria que –encara– no hem descartat.

Amb tot això, correm directes a la seducció. «Todo acto de comunicación que se pretenda ponzoña activa, del que se espere efecto manifiesto, ha de comenzar en las emociones, por más pronta o dilatada que sea su construcción», diu Nemesio Chávez Arredondo. Per tant, ens diu que per seduir, emociones, toques alguna fibra, relaciones això que contes amb l’experiència personal. Com s’aconsegueix això? Tornaré, una vegada més, al terreny brut –perquè és una batalla, qui ho pot negar– de l’ensenyament a les classes. Recorde una pel·lícula de Barbara Streisand en la qual és una excel·lent professora, així se’ns ven, i coneix a un terrible professor, interpretat per Jeff Bridges, que veu com els jóvens badallen a les classes davant de pissarres i pissarres plenes de fórmules i nombres. Vet aquí el miracle: després d’enamorar-se de la professora, de sobte, sap com explicar un concepte físic; per explicar la trajectòria d’un cos els parla de la trajectòria d’una bola en un llançament increïble del partit de beisbol emès la nit anterior. Els xics i xiques es desperten, el miren moure’s i entenen de què està parlant, els està parlant a ells, ara. Els ha seduït! No cal, però, que ens enamorem per seduir el nostre públic. Miguel Ángel Sabadell, editor de Muy Interesante, ho va dir ben clar: contem històries, perquè això ens és comú, la curiositat i les històries. Per això, i tornem al principi, estaria bé que ens allunyàrem, com va dir Pierre Fayard, del «ara parlarem de ciència» seguit d’un parèntesi.

Bibliografia:
“La comunidad pública de la ciencia: Hacia la sociedad del conocimiento”, Fayard, Pierre.


Maria Salvador Lluch

Biòloga