HMS Beagle a l'estret de Magalhães. Reproducció de la portada del llibre il·lustrat de l'edició del 1890 del

HMS Beagle a l’estret de Magalhães. Reproducció de la portada del llibre il·lustrat de l’edició del 1890 del “Viatge del Beagle”

Ara només escriuen cartes els nostàlgics, alguns lletraferits, i els enamorats. Potser ni els enamorats escriuen cartes. Entre els escriptors és comú trobar publicades les cartes que donen sempre informació de com eren i de les relacions que establien, però també és comú trobar cartes de científics. Les cartes més famoses potser siguen les de Darwin. Era prolífic en tot: en arreplegar dades, en col·leccionar escarabats, en escriure missives. Ara imaginem el dia que va rebre una carta des de Ponta Delgada, la ciutat capital de l’arxipèlag de les Açores, aquells punts volcànics enmig de l’Atlàntic. El Beagle, el nom del vaixell d’aquell conegut viatge, va atracar ja feia anys en Terceira, una altra de les nou illes açorianes, més occidental que São Miguel, i va ser l’últim port abans de tornar a casa.

Darwin, ja amb el cabell blanc, la va obrir i trobà les paraules d’un jove naturalista açorià, Francisco Arruda Furtado, que a part de demostrar-li una sincera admiració, li demanava consells per començar el seu estudi sobre l’origen de les espècies illenques. Darwin havia de recordar per força aquell viatge de joventut, que tant marcaria en el seu treball posterior, i la impressió que li feren les illes. Moltes coses havien passat, des d’aleshores. La teoria de l’evolució, la més important. Furtado havia nascut cinc anys abans de la publicació de L’origen de les espècies i va tindre una gran impacte en la seua visió científica. No es quedaria, com molts dels seus col·legues, en la col·lecció i descripció de les espècies, volia arribar més lluny, donar-li un sentit major a la feina de naturalista. Passar del naturalista, tal com es coneixia abans, al teòric.

La resposta de Darwin fou encoratjadora, i l’animava a continuar amb eixa línia, malgrat que sabia que no tenia suport per part dels companys illencs. Li recomanà que enviara mostres de espècies botàniques al seu amic, el botànic director dels meravellosos Kew Gardens de Londres, Joseph Hooker. Hooker, junt amb Lyell, havien sigut peces claus en alguns moments de la vida de Darwin: foren ells qui resolgueren com tractar amb l’assumpte de Wallace i la publicació de la teoria de Darwin. Durant anys, Darwin havia revisat la seua teoria i considerava que no era encara suficientment sòlida per ser publicada. Una altra carta, aquesta del jove Alfred Wallace, naturalista més viatger que ell, havia d’esperonar-lo per donar a conèixer la seua obra i l’explicació més adient a l’origen de les espècies. Tots dos havien arribat a la mateixa conclusió.

Com n’eren d’importants, les cartes. Amb cartes s’hi discutien teories i es compartien idees. Si Wallace i Darwin havien arribat a una conclusió similar sense saber res un de l’altre, vol dir que la ciència és molt potent. No es tracta de veritats, però sembla que s’hi assemblaria. Un sistema coherent internament i potent, per tant. Com va dir Richard Dawkins: Les veritats científiques, per naturalesa, romanen fins ser descobertes per qui siga qui tinga la capacitat de fer-ho. Si dues persones diferents descobreixen la mateixa cosa en ciència, serà la mateixa veritat. A diferència de les obres d’art, les veritats científiques no canvien llur naturalesa en funció dels éssers humans que les han descobert. Això suposa tant una glòria com una limitació per a la ciència. Si Shakespear no hagués viscut, ningú hauria escrit Macbeth. Si Darwin no hagués viscut, algú altre hauria descobert la selecció natural. De fet, algú ho va fer: Alfred Russel Wallace.

Furtado i Darwin compartien la capacitat d’observar, descriure i comparar: amb paraules de Darwin «the habit of comparison leads to generalization». I amb les generalitzacions, vénen els models. I no és, el model de la realitat, el més complet possible, el que busca la ciència? Tots dos, a part de discutir idees, com he dit abans, es dedicaven a intercanviar mostres. De fet, Darwin mantingué contacte amb jardiners, treballadors de vivers, oficials, diplomàtics i aficionats, que li enviaven espècies. Furtado es va cartejar des de l’illa verda amb naturalistes de la costa atlàntica d’Europa i dels Estats Units, principalment. Ens agrada pensar que, per força, s’havien de trobar.

De l’any que rebé la carta de Furtado, al 1881, a l’any que el vaixell va atracar a Terceira, al 1836, després d’haver viatjat milers de quilòmetres (Brasil, Les Galàpagos). Un Darwin jove però cansat va visitar Angra do Heroismo, capital de l’illa, una ciutat que podem reconéixer encara, els anys han passat però les pedres, l’ordre, i un cert tedi continuen als carrers. Va explorar alguns altres llocs d’interés com les fumaroles, el poble de São António, el Monte Brasil i deixà anotats comentaris sobre la societat açoriana, en especial, sobre els hòmens i la seua vestimenta, que era neta, com suposava ho eren les personalitats dels habitants.

Angra do Heroísmo, capital de Terceira

Angra do Heroísmo, capital de Terceira

Hi havia, a l’ambient de Terceira, certs trets que li recordaven el seu país natal i que augmentaven el pes de l’enyorança. Va trobar espècies similars, de fet, li va sorprendre no trobar més endemismes, i no va prendre moltes mostres de roques, com sí que havia fet en altres illes volcàniques. El final d’una etapa sempre té uns tons grisos, la transició compta amb un cert estranyament. Era l’hora de fer balanç de cinc anys de navegació, dels avantatges i els desavantatges d’haver-se enfilat a dalt d’aquella embarcació.

Els cinc anys de viatge, i el fet que fora l’última escala abans de tornar a casa, van deixar certa empremta al seu ànim i al diaris deixaria anotat, com a resum «I enjoyed my day’sride, though I did not find much worth seeing», frase que s’ha fet famosa i que de fet, amaga altres comentaris que fa de l’illa i que desllueix el pòsit que els paisatges açorians li van deixar. Patia de homesick, i a més, sofria sovint de marejos pel vaivé a l’aigua, ja era hora de tornar.

Tanmateix, malgrat les anotacions que va fer i que hem comentat, sí que va trobar coses per dir de les Açores. Encara que poc extensa, la presència de les illes és significativa als llibres Geology of the Voyage i Volcanic Islands. Només havíem d’esperar perquè allò que havia vist en aquelles roques negres formara part de l’obra. De fet, s’interessà per estes illes i demanà mostres, una altra vegada, mitjançant cartes.

És curiós recordar ara un detall. En una de les cartes a la família, Darwin anticipava la visita a l’arxipèlag açorià, no només per l’interès que li provocaven, sinó també perquè era un punt d’arribada de cartes. Podria tindre notícies familiars. Abans que el vaixell abandonara, del tot i per sempre, esta terra portuguesa, van aturar-se a prop de Ponta Delgada. Un bot va salpar per arreplegar cartes, i va tornar, però, sense cap. Quan marxaven ja Darwin escrivia «[W]e steered thanks to God, a direct course for England». Hauria d’esperar uns quants anys perquè li arribaren paraules des de Ponta Delgada.


Bibliografia:
– Armstrong, Patrick. Charles Darwin’s last island: Terceira, Azores, 1836. Geowest, 27. Nedlands: University of Western Australia, 1992.
– Arruda, Luis M. “Correspondência científica de Francisco Arruda Furtado”, Ponta Delgada: Instituto cultural de Ponta Delgada, 2002.
– Darwin, Charles i Wallace, Alfred. La lluita per la vida. Breviaris XX. València: Publicacions de la Universitat de València, 2008.
– van Wyhe, John. The Complete Work of Charles Darwin Online. 2002.


Maria Salvador Lluch
Biòloga