Mudflat_hikingMudflat hiking in East Frisia (Ostfriesland), Germany


En un d’eixos concursos sobre la millor foto de l’estiu, fa uns anys va guanyar una foto que mostrava no el que s’havia endut el turista —una meravellosa vista, els fills jugant a la piscina, el lleó a punt de caçar la presa— sinó el que havia deixat el turista. La imatge era una filera de cadires en una estació de busos on, tot just damunt d’elles, en la paret, hi havia les marques de la suor de les esquenes que s’hi havien recolzat. El que deixa el turista i el que canvia: el paisatge, el poble d’estiueig, els hotels, les estacions d’autobusos o a la gent amb qui es troba. El jurat va premiar el canvi de punt de vista en el que no deixa de ser una relació a dos bandes, una interacció.

Moltes vegades aquest mirar d’una altra manera ha resolt problemes o preguntes científiques. Si en volta de dissenyar un experiment d’una manera que no funciona, canviem la perspectiva, la pregunta es respon: com mirar quina empremta deixen les esquenes que esperen.

Quantes persones passarien per aquella imatge sense adonar-­se’n de la bellesa o l’efectivitat de la fotografia. D’alguna manera, sempre m’he imaginat el científic com aquell que es para a mirar on els altres passen de llarg. Clar que hi ha tradicions i regles i saber científic, però la curiositat els és un tret característic.

Parle de totes estes coses, dels viatges, de ciència i del que es queda quan marxes, perquè fa un mes que vaig tornar d’Holanda. Del que em queda és la satisfacció d’haver treballat, becada, en l’àmbit científic, com aquell que ha estat estudiat molt de temps i per fi veu que pot ajudar als altres a realitzar experiment.

Des de l’Horta cap al sud d’Holanda amb paisatges que a vegades me la recordaven, només perquè totes dues són planes —Holanda és d’una planura que cansa—, vaig trobar­-me amb poals de fang, mantenint clòtxines i cucs al mesocosmos i lluitant contra els scripts. Tot per completar la mirada científica sobre l’erosió del sediment. Però també vaig trobar­-me amb què allà no parlaven tots els dies de la crisi, ni els jóvens tenien tanta por ni tanta angoixa pel futur. I vaig trobar amics, festes amb sushi i ukeleles tocats per holandesos enormes i rossos, marees que no coneixem els que vivim vora el Mediterrani, i molts punts de vista amb els que podries construir un perfecte calidoscopi.

Si algun dia puc ajudar a fer més experiments sobre el fang o sobre el que siga, trobe que d’aquesta experiència la meua mirada s’haurà enriquit. Serà més difícil que passe de llarg davant el que pot resoldre un problema.

I acabaré amb la meua foto d’estiu, època en què fèiem el treball al camp en una zona propera a un dic a l’estuari Westerschelde. Quan acabàvem de treballar, sempre miràvem les petjades que havíem fet sobre el fang de camí dels nostres plots (eixos raconets que mimàvem i vigilàvem atenent a qualsevol canvi en la superfície). Les línies irregulars que formaven i que es barrejaven amb les petjades lleus de les aus. Mentre que la foto científica, la fórmula, no està acabada —queden anys de tests d’erosió i de vides de bivalves i poliquets— la meua millor foto de l’estiu, la que duria el mateix títol que aquella foto de les cadires de l’estació de busos, seria esta. Les petjades de botes sobre el fang.

València, març 2013


Maria Salvador Lluch
Assistent de recerca, Centro de Investigação de Recursos Naturais (CIRN), Açores