Sequr que “crisi” està entre les paraules més pronunciades i escrites en estos últims cinc anys. I associades a este concepte venen darrere totes eixes paraules lletges i depriments que inunden el nostre dia a dia. Sense dubte per mi la que més mal fa és el “pesimisme”. Ens paralitza, ens condiciona i, sobretot, ens afona un poc més.

Els que treballem en ciència sabíem que esta crisi ens vindria amb retràs. I no perquè siguem uns priviliegiats, sino perquè els nostres pressupostos s’aproven per any i no sol ser habitual que ens afecten les crisis puntuals. I el pesimisme, amb ella. Personalment, la crisi m’afecta com a tots, tant a la butxaca com a l’ànim. Però no vull caure en el pesimisme, pense que eixirem algun dia, encara no se si millor o pitjor, però segur que diferents.

En el que respecta a la ciència, totes les setmanes llegim notícies i estudis que afirmen que és negatiu disminuir en la seua inversió. Que no ens ho podem permetre. Encara així, les notícies són cada dia pitjors. Fa dues setmanes havia d’estar resolta la convocatòria de les beques FPI. En este tipus de beques, el investigador sol·licita un projecte amb una partida corresponent a la contractació d’un llicenciat amb la finalitat de realitzar la tesi doctoral. Són les ajudes més nombroses que concedeix l’Estat per a joves investigadors. Doncs enguany, no s’ha resolt en el termini previst en la convocatòria perquè el Ministeri d’Hisenda es nega a autoritzar la despesa. I què pot ocórrer ara? Dues coses. La primera, que es retrase la resolució a gener de l’any que ve i l’Estat evite pagar les nòmines fins 2013. La segona, la més temuda, que s’anul·le la resolució. Si ocorre el primer, el jove investigador haurà d’estar uns pocs mesos més treballant sense cobrar, en una situació poc desitjable i, finalment, arribaran els diners. Si ocorre el segon, el jove investigador es quedarà sense cobrar i, el que és pitjor, haurà de tornar a començar. Siga quin siga el desenllaç, són mesos d’incertidumbre que no beneficien ningú.

El que més em dol en tots estos tipus de processos és la falta de sensibilitat per part de les autoritats. Estos joves que han acabat el grau, han cursat un màster i estan preparats per donar el millor d’ells mateix en eixa carrera maratoniana que és la investigació, tenent davant d’ells anys de dur treball, de fer moltes hores al dia perquè isquen els projectes en els que tenen dipositada tota la seua esperança. I l’Estat els ignora. És vergonyós.

Per això, no m’agradaria que esta gent caiguera en el pesimisme. Este tipus de polítiques xoquen frontalmente amb les necessitats de la UE i arribarà el dia que hauran de canviar. I tots els que no estem d’acord amb estes mesures hem de donar suport als joves investigadors i denunciar la seua precària situació. En internet, educant a les persones del teu voltant, en el carrer, en associacions, on cregues… Expressa’t i digues el que penses! Actuar és l’única forma de llevar-nos la llosa del pesimisme de damunt.

Signat per un maleït pesimista que ha utilitzat quatre vegades la paraula “crisi” i sis vegades paraules derivades de “pesimisme” en un text de 554 paraules (~2%).