Sempre m’ha cridat l’atenció les diferències entre les persones. Tots tenim eixe detall o defecte que ens fa diferents. Alguns brus, altres rosses; nassos prominents, nassos fins; ulls marrons i grans, ulls blaus i guerxos; mans grandíssimes i dits grossos, mans petites i dits fins, i així la resta del cos. Quan era xicotet sempre em preguntava per què seríem tots tan diferents si tots érem persones. La resposta completa la vaig conèixer bastants anys més tard. I no, no era Déu.
Han passat ja uns quants anys des que vaig entendre que totes estes diferències són degudes a l’ADN. Encara així, seguisc desconcertat i meravellat per la gran varietat d’individus generada per “simplement” quatre nucleòtids, que per simplificar podem dir que són quatre lletres del nostre “Ategecedari”. M’al·lucina que tinguem més de 3000 milions d’estes quatre lletres, una darrere d’una altra, i que siguem el que som per elles. Quatre unitats. Només quatre. I no estan ordenades a l’atzar, no. Cóm es poden ordenar de manera eficient tants elements? I no és que només siga la guia de totes les funcions cel·lulars, sinó que també defineixen la seua pròpia estructura tridimensional i la seua funció. No és increïble?
A més a més, amb tants elements és impossible que esta seqüència no es veja modificada per l’ambient i els errors. No obstant això, esta variabilitat no es perjudica, en termes generals. Pot ser que la probabilitat no es pose de la teua part i que una variació et provoque una malaltia, però si no ho fa, que és el més probable, l’única cosa que et pot passar és que augmentes la diversitat de la teua espècie, contribuint així a la renovació del genoma. De fet, si analitzes la variabilitat de dues persones, encara que visquen molt prop, tindran milers de diferències entre elles. Inclús n’hi han diferències entre germans bessons!
En definitiva, tots som diferents, però suficientment pareguts a nivell molecular com per dir que som iguals. Esta gran variabilitat, no redueix el racisme al summum de la ignorància? Et creus més diferent d’un xic que ve des de l’Àfrica que d’eixa xica rossa que tan t’agrada? Per què a vegades ens espanten els diferents quan tot ho som realment?
Més info sobre variació genètica humana en la wikipedia.
Imatge: chrisjfry
4 comentarios
Davide dice:
11 Jul 2012
Muy buen articulo, Jorge! Estas escribiendo ya la segunda parte (epi…)? 😉
Lo voy a compartir…
Jorge dice:
11 Jul 2012
Gracias Davide. Y gracias por compartirlo! La epigenética quizás la trate en otro post.
Un abrazo!
Eva Alloza dice:
12 Jul 2012
La información y el conocimiento siempre reduce los prejuicios a la más pura ignorancia. Es lo mismo que me pasaba a mi de pequeña, yo veía a los asiáticos y no podía distinguirlos unos de otros. Ha sido a base de ver más y más pelis asiáticas que poco a poco los voy distinguiendo. En definitiva, cuando te das cuenta que eso que nos parecen grandes diferencias no son tales entonces qué haces? …será cuestión de desterrar el cuento del patito feo!
Al final siempre llego a la conclusión que todos los que estamos aquí, los vivos, los que hemos llegado a nacer, somos casos de éxito, pues todas aquellas combinaciones de alelos y variantes que no son factibles no han llegado a concebirse o se han perdido por el camino. La diversidad es lo que hace que estemos vivos biológica y evolutivamente hablando, otra cosa es si al final la humanidad se extinguirá por temas tecnológicos o sociales.
Somos éxito evolutivo!!
Extremismos animales | Blog de piratas de la ciencia dice:
6 May 2014
[…] sexual, y para educarnos para valorar aquello que nos hace especiales. Hace poco releía la entrada La igualdad de la diferencia de Jorge, donde nos explicaba las diferencias genéticas dentro de una especie. Esa diversidad es […]