No fa gaire una setmana, l’Associació Valenciana d’Antropologia (AVA) va organitzar un acte d’homenatge a Joan Francesc Mira i Castera. No és el primer que se li fa, però sí que diria que és el primer que rep com a científic. Potser m’equivoque en açò. Encara que n’estiguera errat, aquest home no hi ha rep ni de bon tros tots els que es mereix. Potser perquè Mira és un científic discret, però també polifacètic, compromès, capdavanter i amb un grapat de trellat.

J. F. Mira pot ser un desconegut per a molts. O en tot cas conegut com a novel•lista prolífic o com articulista fi i subtil. O bé com a profund i creatiu assagista. O bé com a insigne traductor. (No em diran que era mentida lo de polifacètic, i això que, per ser breu, deixe de banda altres de les seues facetes). I és que, a més de les seues pròpies obres, gràcies a d’ell podem gaudir de la lectura d’obres cabdals de la literatura universal com són l’Odissea, La Divina Comèdia i els Evangelis. Ahí és no res. Amb aquest bagatge –sol bromejar Mira- Sant Pere no ha de demorar-lo molt en el seu trànsit a la vida eterna.

Però tornem al J. F. Mira científic. Mira és el primer antropòleg social del País Valencià. Mentre que a altres països i territoris l’Antropologia Social es va constituir a finals del segle XIX i principis del XX, ací va ser tardana –massa, si cap- i amb prou d’entrebancs. De fet el mateix Mira, en una decisió que podem no arribar a entendre, pràcticament renuncià a un brillant esdevenidor com a científic social a Princeton, on estava fent una estadia a la fi dels anys 70. Sent allà, entre una posició en aqueixa universitat i un retorn incert al seu País, trià el País. Per compromís cívic i polític, ens dirà. I, efectivament, aquesta elecció, l’allunyà del cultiu empíric de l’Antropologia, per més que fóra un camp que ell va encetar al País Valencià. Tanmateix va obrir el pas a altres antropòlegs i investigadors en l’estudi de la malmesa cultura valenciana.

A més, J. F. Mira es també el creador d’un dels actuals museus científics del País Valencià. Hi parle del Museu Valencià d’Etnologia, un museu que avui està orientat tant al públic que vol assabentar-se de la cultura valenciana com als investigadors que hi volen aprofundir en el seu estudi. Vegeu sinó una de les seus ofertes, el Museu de la Paraula. Un museu , el d’Etnologia que va sorgir del no res i de la tenacitat de Mira i dels que van continuar la seua tasca. Sobre les dificultats en la creació d’aquest museu, a l’acte d’homenatge, la Professora Cucó va recordar com Mira va recórrer de dalt a baix el territori valencià, en una furgona llogada, i amb més il•lusións que fons (públics), adquirint-ne peces de la cultura material valenciana.

Servisquen, doncs, aquestes paraules d’admiració i d’homenatge a Joan Francesc Mira, perquè l’homenatge és un dels carburants que mouen als científics. Un altre pioner en el seu camp, el sociòleg de la ciència R. K. Merton, va estudiar els sistema de recompenses simbòliques en el món de la ciència. Els científics treballen per a buscar la veritat i ho fan desinteressadament; no per fer-se rics ni adquirir poder. A canvi la societat els premia amb el seu reconeixement i el dels col•legues. És a dir, en tot cas, per prestigi. Les formes de reconeixement són prou variades: les citacions; el reconeixement per la prioritat d’un descobriment, àdhuc fins a rebre el nom del descobridor, que és lo que s’anomena “eponímia”; els nomenaments com a càrrecs i la pertinença a societats i acadèmies; els homenatges i els premis.

Per acabar aquest exercici de reconeixement simbòlic, diria que Mira és un exemple de bona avinença entre les dues cultures dels que parlà C. P Snow ja ja mig segle. Si em deixen dir-ho així, Mira és el sant pare de la ciència de la cultura al País València i també un referent indiscutible de la cultura valenciana, per no afegir que n’és un magnífic divulgador, d’ací el gust que dóna llegir-lo i sentir-lo parlar.

Potser sense tant d’entrebanc a la seua vida no hagueren gaudit d’aquest excel•lent escriptor, i només tindríem un gran científic. Perquè què haguera sigut de Mira si hagués decidit romandre a Princeton? Seria un d’aqueixos científics espanyols reconeguts arreu del món com Francisco Ayala o Manuel Castells, per dir dos que ara em vénen al cap? A què renuncien molts científics per tal de romandre al seu País? I per què ho fan? Realment dóna la societat als científics el suport i reconeixement que mereixen? Per què es fica tant d’entrebanc a la carrera científica a Espanya? De debò volen la societat i els polítics que els nostres joves estudiants segueixen el camí de la ciència com diuen que desitgen i propaguen públicament? Si així és per què converteixen la carrera científica en una carrera d’obstacles?, la qual deixa fóra a molta gent vàlida. Penseu-ho.