L’altre dia, l’Andrea, com anomenarem una companya, em va contar una anècdota. Havia anat a la revisió mèdica i, com cada any, va dir que tenia migranyes freqüents. Aquesta vegada la metgessa de torn no sols va apuntar la dada, sinó que li va preguntar per què no provava amb l’homeopatia. El canvi d’expressió en la cara de l’Andrea va ser evident: la metgessa li va dir que a tots els passava el mateix però que, amb el seu fill, havia funcionat. I hi va afegir que, en qualsevol cas, no era cosa fàcil: calia encertar… El comentari de l’Andrea tenia a veure amb la indignació: com pot ser que una persona amb una formació científica i que, a més, treballa en el servei mèdic d’una universitat, done crèdit a les fantasies homeòpates. I dic fantasies perquè tots els assajos clínics realitzats fins ara no han estat capaços de demostrar que els preparats homeopàtics funcionen millor que un placebo. Amb raó la metgessa afirmava que calia encertar. Efectivament, és necessari encertar amb l’afecció: ha de ser una en què el pacient puga mostrar millora mitjançant un placebo, o una el curs de la qual porte, de vegades, a la remissió. I és necessari encertar el pacient, és clar: ha de ser sensible al placebo.

Vivim, sens dubte, en un món molt avançat des del punt de vista científic i tecnològic. Per això criden l’atenció els continus assalts a la realitat que es duen a terme de forma quasi contínua. Considerem el cas de les baies goji. Segons la propaganda, el seu consum redueix el risc de càncer, reforça el sistema immune o ajuda a perdre pes, entre altres molts efectes beneficiosos per a la salut. L’Organització de Consumidors i Usuaris (OCU) ja va assenyalar, fa algun temps, que no existien evidències científiques sobre aqueixos efectes pretesos. Al final de juliol de 2010, aquesta organització va fer públic un informe que ha posat de manifest la presència de metalls pesants I plaguicides en les 10 mostres de baies analitzades, procedents de distints distribuïdors. Com a conseqüència d’aquest estudi, l’OCU ha demanat a l’Agència Espanyola de Seguretat Alimentària i Nutrició la retirada dels productes analitzats del mercat i la realització d’una anàlisi de mercat exhaustiu d’aquest producte.

El cas de l’homeopatia, o el de l’atribució a un aliment de propietats miraculoses sense cap tipus de proves -aliment que, a més, conté substàncies perilloses per a la salut- és de caràcter lleu si es compara amb altres: la teoria conspirativa de la història, la vacuna triple vírica com a causa de l’autisme, les medicines alternatives com a remei universal enfront de les malalties… I això sense mencionar els OVNIS, els taulers d’ouija, o la percepció extrasensorial. Patim una epidèmia de la credulitat: s’atorga credibilitat a les especulacions més extravagants, sense cap tipus d’anàlisi crítica. No solament als ravals de les societats desenvolupades: també les consideren seriosament persones cultes del món occidental. I es dispersen amb sorprenent velocitat pel món en vies de desenvolupament.

Un dels factors que, sens dubte, han contribuït a aquesta situació és la creença postmoderna en el relativisme de la veritat. Allò que és propi del postmodernisme és la negació radical de la possibilitat d’acostar-se a la veritat. Això ha portat a l’hegemonia de la subjectivitat en detriment de l’objectivitat: qualsevol discurs és igualment vàlid, encara que vaja contra el coneixement o, precisament, perquè va contra el coneixement. L’efecte sobre la ciència ha estat perniciós; l’efecte sobre la història, desastrós; l’efecte sobre la política, almenys al nostre entorn, demolidor.

Fa uns mesos, es va estrenar un programa de divulgació de la ciència a la televisió pública basca. Varen repassar, en el primer programa, les teories conspiratives que neguen que els humans hagen arribat mai a trepitjar la Lluna. Preguntaren a gent del carrer, a escolars i a un grup d’estudiants universitaris: cap dels estudiants acceptà que els humans hagen arribat a la Lluna, perquè no troben que n’hi haja prou proves. Sí, els discursos contra el coneixement estan de moda…

A més, tenim el poder de transmissió i de convicció d’uns mitjans electrònics de comunicació i de difusió de l’entreteniment d’abast mundial. El “contraconeixement” i, de tant en tant, el coneixement, estan a l’abast d’un clic o d’un comandament a distància. Ha de ser veritat: ho he vist en Internet, en la televisió, en les pel·lícules… Així es legalitza el “contraconeixement”, la pseudociència, la pseudohistòria…

Els científics volem conèixer, volem saber… Els científics som escèptics: el mètode científic parteix de la hipòtesi nul·la: l’afirmació que s’investiga no és vertadera fins que no es demostre el contrari. I els estàndards estadístics d’evidència necessaris per a rebutjar la hipòtesi nul·la són estrictes. Exigim que els resultats no siguen deguts a l’atzar amb un grau de confiança del 95% i, en molts casos, del 99%, abans d’afirmar que la hipòtesi que s’està estudiant pot ser real. Això marca una diferència important entre el coneixement i el “contraconeixement”. Moltes afirmacions del “contraconeixement” estan basades en la hipòtesi negativa: si la ciència no pot explicar X, llavors la meua explicació de X ha de ser necessàriament certa, encara que siga sobrenatural… Doncs no. En ciència hi ha molts misteris per explicar, i es queden així, sense resoldre, fins que apareixen noves evidències. Mentrestant, el més adequat és dir no ho sé, no n’estic segur, esperem i ja ho veurem.

La hipòtesi nul·la té altres implicacions interessants: la càrrega de la prova recau sobre la persona que fa una afirmació positiva. Extraterrestres? Molt bé… On són els seus cossos? OVNIS? On, quan, com? I no ens vingueu amb fotografies borroses, vídeos amb molt de gra i anècdotes sobre llums en el cel. Si voleu que hi creguem, porteu-nos a la seua nau: volem parlar amb el seu cap o, millor, jugar-hi una partida del mario bross… Mostreu-nos taulers d’ouija que lletregen paraules en condicions controlades: no sé, els ulls dels participants perfectament embenats, ordre de les lletres al tauler a l’atzar. Mostreu-nos, mitjançant assaig de doble cec, que les medicines alternatives funcionen millor que un placebo.

M’agradaria que els nostres fills, arribats a l’edat adulta, estigueren vacunats contra el “contraconeixement”: que disposaren de les eines per a distingir la ciència de la pseudociència, la història de la pseudohistòria. Ara bé, no sóc optimista: són molts els adults cultes que creuen en l’homeopatia, en l’astrologia, en les cartes del tarot o en alguna de les teories conspiratives de la història.

En tot cas, anem fent.

Fernando Sapiña

Institut de Ciència dels Materials, Parc Científic, Universitat de València

Puiblicat en El Punt Avui, secció Banc de Proves, el 08/02/12